Magufadas

Sobre l’equilibri dolent

L’octubre del 2016 vaig llegir aquest article d’Ignacio Sánchez-Cuenca, persona que segueixo per aplicar la teoria dels jocs a la política, per exemple a “Eta contra l’estat, les estratègies del terrorisme“, article on vaig poder posar nom a quelcom que intuïtivament coneixia, l’equilibri dolent.

El paràgraf a on és defineix en que consisteix un equilibri dolent:

Gracias a numerosos estudios sobre calidad de gobierno, sabemos que la combinación de alta desigualdad económica y elevada corrupción es letal para el futuro de un país. Constituye lo que los expertos llaman un “equilibrio malo”, del que resulta muy difícil escapar. Los países que sufren desigualdad y corrupción se quedan sin perspectivas de mejora. En España, durante los años de crisis, la desigualdad ha aumentado notablemente, colocándonos en las posiciones de cabeza en Europa. Asimismo, se han destapado numerosísimos casos de corrupción. Si no frenamos la desigualdad y no corregimos la corrupción, España se transformará en un país sin oportunidades, con un sistema institucional ineficiente, sin posibilidad de mejora.

Ignacio Sànchez-Cuenca

L’equilibri dolent és quelcom que es retroalimenta, diu Eric Uslaner1

Economic inequality provides a fertile breeding ground for corruption, which, in turn, leads to further inequalities.

Eric M. Uslaner

Però aquí, amb el tema de la desigualtat ens trobem amb un mantra del liberalisme, que les experiències comunistes ens han ensenyat que és cert: la igualtat forçosa, porta a la falta de competència, desincentiva la innovació i la millora, i per tant no hi ha creixement econòmic. Aleshores en què quedem? És la desigualtat bona o dolenta?. Doncs com moltes altres coses a la vida, una mica està bé, massa és contraproduent. Martin Ravallion explica que una desigualtat massa gran, desincentiva el creixement, ja que no fa atractiva la competència, en veure-la com quelcom inútil2.

Tornant l’Ignacio Sánchez-Cuenca, aleshores, el 2016, encara llegia i em preocupava per coses sobre el país veí, com qui encara creu que el pare se n’adonarà de les teves raons i t’escoltarà. Ara ja me la sua. Això ho escric amb la innocent creença que potser faré raonar algun no convençut, encara que també sabem que és més difícil fer canviar de parer a algú que fer volar una vaca, en política encara més.

El que m’interessava eren quines podrien ser les actituds de la gent envers aquest cercle viciós, potser veuríem créixer el frau fiscal entre la classe mitjana?, potser un augment de l’economia submergida?. No sé si a passat fes d’això, però el que m’ha fet tornar a aquest esborrany i al país veí, és el tema de la deixa del rei emèrit al seu fill Brutus: Ara que bé la declaració de la Renda, que fem? o declarem tot? I demanarem les factures sempre?, o millor sense iva? Si no tenim confiança en què tothom fa el que toca i que la llei ens tractarà a tots per igual, per què he de ser jo l’idiota que compleix? Ningú vol ser l’ànima càndida. Altre cop Eric M. Uslander ho explica molt bé.3

I això, amics, és l’equilibri dolent, la cadena d’actes que ens porta a no creure en el sistema.

Referències:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *