Magufadas

Sobre la desigualtat, la competència i la indignitat

Un tema que feia temps que en rondava pel cap era l’aparent, per a mi, disjuntiva entre el desgrat per l’existència de la desigualtat i la seva necessitat. M’explicaré:

La majoria de la gent desitja un cert grau d’igualtat entre les persones (encara que una part ho faci per enveja o ressentiment, però això és un altre tema), pensa que una societat raonablement igualitària és un ideal. El problema és que els experiments socials per arribar-hi han estat un fracàs. El comunisme no ha funcionat econòmicament, ni socialment. Fracassà econòmicament ja que un sistema extremadament igualitari no incentiva la competència, i sense competència no hi ha creixement econòmic, i per tant, pobresa. Fracassà socialment perquè mai va ser igualitari, sempre va permetre privilegiats.

Aleshores ens trobem que, econòmicament, la desigualtat és necessària. I vet aquí la disjuntiva, volem una societat sense desigualtats, però resulta que la necessitem per a fomentar la competència i el creixement econòmic que ens fa sortir de la pobresa.

Es tracta, però, de dues disjuntives diferents, una econòmica i una moral, creixement o pobresa, desigualtat o igualtat. Afortunadament m’han donat la resposta per a totes dues.

Al besant econòmic ens dóna solució l’economista Martin Ravallion que ha estudiat intensament sobre les causes de la pobresa. Ravallion opinava en una entrevista que, com ja he comentat més a dalt, un cert nivell de desigualtat incentiva la competència i afavoreix el creixement econòmic, però per altra banda un grau massa gran de desigualtat no fa atractiva la competència, en veure-la com quelcom inútil, aturant per tant el creixement. Diu Ravallion que no coneix quin és el grau de desigualtat correcta, però que sabem quan és molt baixa i quan és molt alta, i quan ens movem en la direcció correcta.

El besant moral també té resposta, vàlida per a mi, en el pensament de John Rawls. Rawsl opinava que una certa desigualtat era inevitable i necessària, sempre que el nivell de desigualtat no porti a la indignitat dels menys afavorits. Aquí hi ha un detall interessant: la pobresa no és el límit moral de la desigualtat, és la indignitat de la desigualtat entre els més desfavorits i els més afavorits. Per a Rawls no seria moralment acceptable l’existència de persones que visquin per sobre del nivell de pobresa, junt amb d’altres amb un grau de riquesa tal que faci de la situació dels menys afavorits indigna. Per a posar un exemple entenedor: seria indigne, crec jo, una família que passi dificultats per a pagar el lloguer de l’habitatge i que d’altres visquin en extraordinaris palaus de les Mil i Una Nits.

Un cop clars els límits econòmics i morals de la desigualtat, ja es té una eina per tal d’entendre que es acceptable i que no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *